Motocròs amb Gilera i Maico (1980)

1980. Competència de las marques estrangeres. Subcampió d’Espanya de 125 cc

Aquella va ser una època de gran conflictivitat laboral al nostre país, i el departament de competició de Montesa sofria també els efectes d’una llarga vaga de dos mesos que va paralitzar la producció de la fàbrica d’Esplugues. A principis de temporada es rumoreja que Muñoz es va a decantar per un equip estranger, encara que el desig de la marca és que continuï amb ells, i fins i tot la premsa esportiva assegura al gener que Muñoz signaria amb Montesa després de visitar la fàbrica. Explica Merlos en el número 60 de Moto Verde que el comiat de Montesa ve del fet que Muñoz estava exigint sempre millores en la seva moto, i la quantitat de pilots oficials de la marca era tan gran que amb freqüència les peticions de Randy no eren ateses. La decadència de la indústria espanyola de la motocicleta va obligar a molts pilots a peregrinar d’importador en importador.

1980 – Manifestació treballadors Montesa en la graella de sortida del trofeu Montesa

A Bultaco les coses no li van millor. Al febrer suspèn pagaments i encara que una comissió de treballadors intenta reflotarla, en 1983 fa el tancament definitiu. El seu equip de competició ja és Història. Toni Elías intenta córrer amb Yamaha però finalment ha de conformar-se amb una Derbi en 125 i encara no sap en quina moto correrà en 250.

En gairebé tota Europa és la categoria regna la de 500 cc, però a Espanya les marques tenen poc interès en aquesta cilindrada i per tant la RFME no havia tingut massa en compte aquestes motos. Per primera vegada crea tres títols i divideix els pilots entre les tres categories: 125, 250 i 500 cc. Es va prendre la resolució de permetre que cada pilot disputés dues categories i obligatòriament una d’elles havia de ser la de 250, per la qual cosa aquesta es converteix en la «reina» del motocròs espanyol, ja que allí anaven tots els pilots «super». La gran incògnita seria si hi hauria suficients pilots per omplir totes les graelles i es va acordar establir una cosina mínima de sortida i pujar els premis per punt i per als pilots que guanyessin les dues mànigues.

Al febrer es fa oficial el fitxatge de Randy per Maico en les categories de 250 i 500 cc. de mans dels germans Moreno de Carlos. Maico és una de les motos més competitives del moment, i participa en el campionat d’Espanya amb una moto estrictament de sèrie amb alguna millora per a competició. Participa en la primera carrera del campionat de 250 cc en el VII Motocròs Vila de Mollet el circuit de la qual és un tremend fanguer i una caiguda li aparta dels primers llocs en la primera màniga, però aconsegueix una tercera posició en la segona. Queda molt satisfet de la seva primera presa de contacte, agradant-li el motor, xassís i suspensions de 310 mm que equipa la Maico.

1980-Mollet es un inmens fanguer

Inesperadament Muñoz apareix amb una Gilera en el V Motocròs de Jerez «Trofeu Fundador» de 125 cc quan encara no li uneix contracte amb la fàbrica italiana ni anuncia moto amb la seva inscripció. És incompatible córrer el campionat de 500 i el de 125 cc simultàniament, però la supressió de les carreres de 500 cc de Salamanca i Sant Sebastià i els rumors sobre que van a ser més les que segueixin el mateix camí motiven que Muñoz s’inscrivís, i altres pilots també van passar a 125 cc en l’últim moment. Segons les seves pròpies declaracions a la revesteixi Motociclisme (nº 650 de març) «jo volia veure què passava amb cada Campionat, ,i al mateix temps tenia uns problemes amb les meves motos, que fins a l’últim moment no m’anaven a permetre saber en quina cilindrada correria. És per això pel que em vaig inscriure en les tres categories, pensant evidentment donar al Club al que no pogués anar a córrer tot tipus de justificació sobre la meva situació». Muñoz guanya les dues mànigues amb facilitat malgrat estrenar moto i la Gilera és qualificada de «sorprenent» i la victòria del pilot com «apabullant» per la premsa especialitzada.

La segona prova puntuable per al campionat d’Espanya de 125 cc es disputa una setmana després a Ibi (Alacant) i tant en la primera com en la segona màniga Muñoz queda en segona posició, amb el que manté el liderat i la segona de 250 cc és el XVI Motocròs d’Esplugues que se celebra el 23 de març.

Maico trenca una setmana abans inesperadament la seva relació amb Muñoz en considerar que ha incomplit el seu contracte i el pilot ha de retornar les seves muntures i buscar una moto que finalment és la Fona que li presta en els entrenaments el pilot Luis Sánchez, disposat a ser baixa en la carrera. En l’últim moment, la nit abans de la carrera, arriba a un acord amb la signatura alemanya i participa en la carrera amb la seva Maico, que ha viatjat tota la nit des de Madrid per arribar a temps a Esplugues. També estrena a Motul com a patrocinador i la novetat de Pirelli, un d’especial per a sorra, atès que Esplugues incorpora una nova zona de sorra a l’estil belga, i que segons Fernando, també dóna molt bons resultats en fang. La pista està en perfecte estat i queda tercer en la primera màniga i guanya la segona.

El 6 d’abril es disputa la tercera prova del campionat de 125 cc a Cullera i queda tercer en la primera màniga i segon en la segona, amb el que continua en segona posició en la classificació general.

El GP d’Espanya que es corre en el circuit del Vallès de nou obre el mundial de 250 cc i solament cinc pilots espanyols aconsegueixen participar. El gran favorit entre ells és Muñoz, en la seva única participació internacional en la categoria. Randy havia aconseguit acabar setè l’any passat, però Arcarons es converteix en el millor pilot espanyol de la prova, arribant en onzè lloc. Muñoz es classifica en dinovena posició.

La tercera prova del campionat d’Espanya de 250 cc té lloc el 20 d’abril en el circuit de la Rosaca de Armuña de Tajuña a Guadalajara i Muñoz torna a tenir molta mala sort, en punxar a la primera màniga i no tenir èxit en la segona, quedant relegat en la classificació al cinquè lloc. Queda quart en la classificació provisional.

En la quarta carrera del campionat de 250 cc disputada el 27 d’abril a Burgos tampoc té sort Randy, que acaba 7é en la primera màniga i 3r en la segona. Per davant d’ell van Elías, Arcarons i Ribó en la classificació general.

L’11 de maig es disputa la quarta prova del campionat de 125 cc a Manresa i Muñoz convenç amb el seu Gilera quedant classificat en segona posició en ambdues mànigues. La desqualificació del germà de Toni Elías, Jordi, que corria «a casa» per presumpta conducció irregular porta gairebé a una batalla campal entre els espectadors, que increpaven tant als germans Elías com a Muñoz i a un altercat entre el mecànic de Muñoz, Collado, i Jordi Elías i els seus seguidors després de la maniobra que li va costar la desqualificació. Les versions difereixen segons qui ho explica, en El Mundo Esportiu es parla clarament que Jordi ho va treure de la pista i per això va veure la bandera negra, però en qualsevol cas Randy va caure al sòl en la primera màniga i va perdre opció a guanyar. En la segona màniga també va entrar en segon lloc.

També la polèmica va estar present en la cinquena prova del campionat de 125 cc ja que el fang va fer gairebé impracticable el circuit i Muñoz va ser l’únic pilot que no va rebre ajuda ja que va estar rodant durant tota la prova. El seu equip presento una reclamació contra Elías, però l’adreça de carrera va decidir que segons el reglament hauria de desqualificar-se a tots els pilots excepte a Muñoz, i per això va ser desestimada. De nou el fang és l’element de Randy i queda classificat en segona posició en la primera màniga, i guanya la segona màniga al gripar Elías el seu Derbi a causa del fang acumulat.

El 15 de juny tant Elías com Muñoz participen en el GP d’Itàlia de motocròs de 125 cc. La Derbi d’Elías torna a trencar motor, mentre que Muñoz acaba 15é en la primera màniga i 32é en la segona.

El 29 de juny es disputa l’I Motocròs Internacional de Burgos en el circuit de San Isidro que no puntua per al campionat d’Espanya, però reuneix als millors pilots del campionat. La primera màniga Muñoz queda quart i en la segona gana.

En el motocròs de Figueres, prova puntuable per al campionat d’Espanya de 250 cc que es disputa el 6 de juliol guanya per primera vegada amb la Maico en quedar classificat en segona posició en ambdues mànigues i amb això aconsegueix la tercera posició de la classificació provisional.

La penúltima prova de 250 se celebra a Vitòria, i Muñoz surt molt bé en la primera màniga acabant en segona posició. També fa una altra gran arrencada en la segona màniga però ha de detenir-se a col·locar el caputxó de la seva bugia que ha perdut el moll un parell de vegades i acaba abandonant. Continua tercer en la classificació provisional.

El GP d’Espanya del mundial de 125 cc que se celebra a Montgai el 17 d’agost desperta noves esperances en situar-se Muñoz en segona posició en la segona màniga durant diverses voltes abans d’abandonar quan era cinquè en clavar el canvi del seu Gilera. És la seva última gran actuació en el Mundial. Segons recorda Pepe Muñoz, Gaston Rahier té adjudicada per contracte la 125 bicilíndrica que no acaba d’estar posada a punt i la FIM la prohibeix per a l’any següent, per la qual cosa Gilera aparca el projecte. Fernando insisteix i aconsegueix que li prestin la bicilíndrica per als entrenaments. Al final de les tandes, veient Rahier la taula de temps de Muñoz exigeix que li retorni la moto sense apel·lació possible.

El 7 de setembre es disputa l’última carrera del campionat d’Espanya de 250 cc a Colmenar Viejo (Madrid). Es classifica segon en la primera màniga, però ha d’abandonar en la segona al gripar el seu motor, amb el que Arcarons es proclama campió, Elías subcampió i Muñoz queda tercer classificat.

El 9 de setembre s’inaugura la temporada de «Moto-Gel» en el Palau Blaugrana del FC Barcelona a benefici de l’equip espanyol que participa en els ISDE de Bioude (França), ja que no pot cobrir les grans despeses derivades de la carrera. Fernando Muñoz s’apunta al costat d’altres grans pilots de motocròs però no obté cap resultat d’interès.

A Castelló, penúltima prova de la temporada de 125 cc, encara no està gens decidit i es disputen el títol Elías i Muñoz. Per contrarestar la força d’Elías, Gilera torna a prestar a Muñoz la màquina refrigerada per aigua amb la qual Rahier va guanyar el Mundial. La moto funciona perfectament, si be una burxada reté a Muñoz en la primera màniga en la tercera posició mentre que a Elías se li deixa anar el dipòsit de gasolina, i en la segona màniga Muñoz vola en solitari cap a la victòria. Muñoz ara lidera el campionat de forma provisional i el títol pot decidir-se en l’última carrera.

L’última carrera es disputa a Solsona, en el circuit que s’inaugura per a l’ocasió i la sort torna a donar l’esquena a Muñoz quan més mancada li feia. En la primera màniga i amb un Muñoz amb dos segons d’avantatge sobre Elías es para en la segona volta. S’ha trencat el pistó de la Gilera. A dues voltes del final torna a la carrera amb el motor nou que li han col·locat, però l’esforç és inútil. En la segona màniga Muñoz vola sota la pluja i gana, però no és suficient per proclamar-se campió d’Espanya.

La vida li porta un meravellós regal, que és la seva filla Alicia. Pepi i Fernando ja tenen la parelleta.